Fa temps que sentim a parlar del canvi climàtic. Experts, científics i organismes internacionals busquen les causes d’un fenomen que altera les temperatures, modifica els règims de pluges i fa que els hiverns ja no siguin el que eren.

Després d’una profunda reflexió, he arribat a una conclusió inevitable: jo en soc un dels responsables.

Tot va començar a Ripoll, als anys seixanta. Com molts nois de la meva generació, assistia a les escoles salesianes de la vila. Durant els mesos d’hivern, cada matí formàvem al pati a les vuit per assistir a missa abans de començar les classes de les nou.

Jo venia de fora del poble amb els meus veïns i el meu cosí. Ens protegíem del fred com podíem: anorac, jerseis de llana, bufanda, gorro i la inseparable bata escolar. Però no hi havia manera. Aquelles primeres hores del dia eren d’un fred absolut. Les temperatures sota zero eren habituals i la gebrada cobria camps i carrers durant setmanes.

Quan entràvem a l’església, la situació no millorava gaire. La temperatura interior devia ser pràcticament la mateixa que a l’exterior. Durant tota la celebració romaníem embolicats fins al nas, intentant conservar una mica d’escalfor mentre el consejero oficiava la missa.

I va ser precisament en aquells moments de recolliment espiritual, mentre glorificàvem Sant Joan Bosco, Santo Domingo Savio i Maria Auxiliadora, que jo em lliurava a fervents pregàries. Demanava una sola cosa: que fes més calor a Ripoll.

No ho demanava per cap motiu transcendental. Simplement tenia fred. Molt fred.

Dia rere dia, hivern rere hivern, vaig insistir en les meves súpliques. Amb la perseverança pròpia dels infants i la fe que s’atribueix a les pregàries sinceres.

I ara, més de mig segle després, observo els resultats.

Ja gairebé no neva. Quan ho fa, sovint és només una lleugera empolsinada que desapareix al cap de poques hores. Els hiverns són molt més suaus i a l’estiu fa una calor que abans ens hauria semblat pròpia d’altres latituds.

Per això he decidit assumir la meva part de responsabilitat. Potser els científics continuaran parlant de combustibles fòssils, emissions de CO₂ i efecte hivernacle, però jo sé la veritat: tot va començar amb les meves pregàries infantils intentant escapar del fred de les misses de les vuit del matí.

Així doncs, demano disculpes a totes les escoles que avui han de suspendre classes per les altes temperatures, als alumnes que pateixen les onades de calor i als professors que intenten ensenyar amb trenta-cinc graus a l’aula.

Quedi dit, però, en la meva defensa, que ningú no em va advertir dels possibles efectes secundaris de les pregàries.

I és que, com diu la saviesa popular, mai no es resa al gust de tothom.

Francesc Triola